Aquesta coca dolça és una de les postres més típiques de la Comunitat Valenciana. Es tracta d'un bescuit elaborat amb ingredients que solem tindre a casa, com són la llet, els ous, l'oli, la farina, el sucre, la llima i la canyella, així com gasoses blaves i blanques. A Dénia, la coca maria és molt característica, i és costum acompanyar-la de mistela.

A part de la mistela, si preferim acompanyar-la d'una beguda sense alcohol, és una delícia acompanyar-la amb orxata fresqueta a l'estiu o un xocolate calent a l'hivern.

La seua elaboració pot semblar senzilla, pels seus ingredients, però que la coca tinga l'esponjositat idònia i el sabor suau i dolç que la caracteritza requereix experiència (la primera coca no sol eixir bé), un bon forn i molt d’afecte.

Aquest dolç rep diversos noms depenent de la zona de la Comunitat Valenciana on s'elabore:  coca maria, coca babaua, coca de llanda (fa referència al recipient, motle o safata sobre el qual normalment s'enforna aquesta massa) o coca ronyosa, totes elles són el mateix dolç. Si a la coca maria se li afig ametla, es dirà  coca d'ametles (o coca d’ametla), també se li poden afegir panses, o les dues coses: ametles i panses, o carabassa, o xocolate, o les dues coses: xocolate i carabassa, o altres ingredients que li donen un sabor lleugerament diferent i igualment saborós.

La carabassa, quin gran producte i quantes receptes tenim d'ella!

La trobem en l'horta de la comarca de la Marina Alta. Per això (en ser producte de proximitat) i perquè és realment saborosa, és molt consumida, quan és temporada (tardor), ja siga simplement bollida o en postres, com els bunyols de carabassa, el pastís de carabassa i xocolate, arrop i talladetes, coca de carabassa, etc.

 BUNYOLS DE CARABASSA

El seu origen ens remunta al S. XI per mitjà dels àrabs. Aquest dolç està fet amb carabassa, farina, aigua, llevat, oli i sucre.

Aquestes postres són de temporada ja que la millor època per a consumir-los és la tardor, per la quantitat de carabasses que tenim en aquesta època de l'any.

A Dénia parlar de bunyols és parlar d'època de falles. En Falles es mesclen les olors de la pólvora, amb l’inconfusible aroma dels bunyols. Tot això acompanyat de la música que embolca la nostra ciutat.

PASTÍS DE CARABASSA I XOCOLATE

A Dénia, la unió dels dos productes esmentats, suposen una temptació: el xocolate i la carabassa es reflecteixen en diverses postres. D’una banda la coca, que apareix en un altre dels plats típics de la destinació, i de l’altra, el pastís de carabassa i xocolate que trobarem en nombrosos restaurants i pastisseries.

Aquest pastís també es degusta com a riquíssimes postres o berenar.

La mescla, encara que abans de tastar-la per primera vegada, puga estranyar, ja que són unes postres no conegudes en altres zones, sorprén molt gratament i per això, és molt popular i demandada.

COCA DE CARABASSA I XOCOLATE

Aquesta coca és molt típica de Dénia. El seu origen és, com quasi totes les postres que tenim, àrab. Aquesta coca que al principi s'elaborava només amb ous, farina, carabassa i mel, al llarg dels temps s'ha anat emmotlant i transformant. Afegir el xocolate a aquesta coca és un gran encert, ja que el bescuit en si ja és sucós i humit. El xocolate (negre) li afig a la recepta aqueix punt amarg que equilibra tots els ingredients.

ARROP I TALLADETES

L’arrop, producte de tradició àrab, consisteix en l'elaboració d'un most elaborat concretament del raïm parcialment deshidratat, es posa al foc fins a arribar a un estat de caramel·lització del seu propi sucre, una espècie de xarop. Se solen afegir trossos d'altres fruites com les prunes o la bresquilla o carabassa cuita, és el que anomenem les talladetes.

L'ideal per a elaborar l’arrop és que el raïm siga de temporada, així en trobarem molt més i serà dolç i amb més suc.

El flam té el seu origen en l'antiga Roma, l'ou de gallina, que fins llavors aquest ocell era salvatge, comença a incorporar-se a l'alimentació dels romans.

El flam elaborat amb ous, llet i mel, cuinat a foc lent i empolvorat amb pebre. Que curiós amb pebre, però sí, ja que el sucre no va aparéixer fins a l'Edat Mitjana.

És a partir del segle VII quan aquesta recepta comença a estendre's, i arriba a França i a Espanya, però donant un gir inesperat. Concretament un de 180 graus.

I és que als francesos se'ls ocorre el “crème renversée au caramel”, és a dir, el flam tal com el coneixem hui en dia, amb una base de caramel líquid elaborat amb sucre que, després d'acabar la seua cocció i refredat, s'inverteix perquè aquest banye tot el flam.

A partir d'ací s'elabora el flam afegint fruites de temporada, s'experimenta amb les diferents textures i sabors, arribant a l'actual flam amb café i taronja.